Hillary

Avui ens llevem amb la notícia de la mort d´Edmund Hillary, el primer, juntament amb Tensing i sense saber si Mallory ho va fer abans, d´arribar al cim de l´Everest. Sigui com sigui, el que sí és cert és que tant ell com el sherpa Tensing van ser els primers en pujar-hi i baixar-ne vius.
Jo que he fet una mica de muntanya i a través de la lectura he pujat l´Everest i moltes altres muntanyes per totes les seves cares, he sentit aquesta mort. quan jo vaig neixer feia escassament una década que s´havia arribat al cim de l´Everest, no era pas un fet habitual això de pujar vuit mils. Als 70 i 80, les expedicions a l´Himàlaia eren sonades i des d´aquí, els adolescents com jo seguiem les aventures d´en Pons i companyia i somniavem en ser Reynold Messner. El viatge a Nepal, les llargues marxes d´aproximació fins al camp base i l´ascensió al cim, amb els campaments d´alçada, els mals de muntanya i l´èpica del cim em feien somniar en poder-hi anar algún dia. No he passat del Mont Blanc però he disfrutat de valent de la muntanya.
Però em sembla que ara ha canviat una mica. El romanticisme del cim, de la cordada, ha desaparagut. Les marques, els temps i els records han arribat a un món que fins principis dels 90 no era competitiu. Ara hi ha records de pujar un cim o de fer cims encadenats amb el menor temps possible. No sé, potser té la seva gràcia, però si no pots ni parar-te a veure el paisatge, a menjar-te l´entrepà mentres reposes una mica o gaudeixes de les vistes del cim perqué el rellotge apreta, no li veig el sentit a fer muntanya.
Per si de cas, als meus fills procuro ensenya´ls-hi la part romàntica de la muntanya, per si un dia ja no queden Hillarys al món per poder-ho explicar.

Ronaldinho

Jo no sé què li passa a aquest noi, ni si ho arribaré a saber mai. Sigui el que sigui, és una llàstima. La seva joventut ens feia pensar que teniem estrella per anys, però no ha estat així. Tampoc sé si seguirà al club o marxarà però del que ja començo a estar segur és que no tornarà a ser el que era, ni aquí ni enlloc. Jo no he vist jugar ni a Kubala, ni Suarez, ni Samitier, però des de que tinc memòria futbolística he vist per can Barça els millors jugadors del món. I de tots ells tinc records inesborrables. La direcció sobre el camp del Mestre, amb els seus canvis de ritme i el gol que li va fer a Reina, la poténcia en la conducció de pilota i la precissió en la passada llarga de Schuster, el descaro de Maradona, l´elegància de Laudrup, la velocitat de Hristo, el gol de Koeman, la xilena de Rivaldo,........
Però ara també tinc el gol al Sevilla la nit del gaspatxo, el gol al Milan a la Champions, el gol a Standford Bridge, la xilena al Vila-Real, el recital al Bernabeu amb aplaudiments de la graderia inclosos, els driblings diabòlics deixant el contrari a terra,....... i que en gran part gràcies a ell vem tenir París.
Gràcies Ronny, un raconet del meu cor sempre serà per tu.

Avui el paisatge a l´eix és humit. Quan comença a sortir el sol te n´adones que els colors son diferents a la resta dels dies perqué durant la nit a plogut. Els tons son més pesats i el contrast amb els primers ratjos de sol fan que poc a poc vagin guanyant intensitat. Així doncs, el viatge promet, tot i que alguns trams amb boira (plana de Vic i del Gironés) fan desapareixer momentaneament el paisatge.
Pujant cap el coll del Revell, les boirines que embolcallen les Agudes i el Matagalls deixen veure, de tant en tant, que la neu ha arribat a cotes altes. Tot fa pensar que l´espectacle visual des de dalt del Ravell cap a llevant pot ser dels bons. El cel es va ataronjant i tot i que no gela, fa fred, el termòmetre diu 2ºC. Espinelves encara sembla dormir a quarts de vuit, i finalment, quan arribo al coll i passo a l´altre cantó...........ohhhh, els nubols baixos no deixen veure el mar i per sobre d´ells, el cel és ben carbassa a la part baixa difuminant-se a mide que guanya alçada. Tot i que prometia, no és dels millors dies des d´el Revell, però ha servit per arribar-hi amb ganes.
Ara queda la baixada entre boscos cap al Gironés on la boira cobreix tota la plana però deixa sortir lluny, gaire bé inperceptible, la silueta del castell de Llagostera. fins i tot es pot veure Pedra Alta perfectament dibuixada en el cel.

I és que l´Eix és un espectacle cada dia, com la vida mateixa.

Per la carretera

333 morts en accident de trànsit a Catalunya durant el 2.007. Quasi bé un mort cada dia. Sembla ser que les dades no son dolentes, doncs hem baixat un 6.5% la xifra del 2.006.
Però si no ens toquen d´aprop, aquestes dades no ens afecten. Els accidents passen als altres, mai a nosaltres, per tant, per què preocupar-nos??
Escoltava aquestes dades tot conduint, sabent que tinc moltes més possibilitats de tenir un accident que no pas de que em toqués la loteria de Nadal. Però, què podem fer?? Conduir amb certa prodència? No correr més del que toca? Pot ser un dels bons proposits per aquest any, però un cop al volant, és fàcil d´oblidar. Anem amb presses, arribem tard, ens aborreix conduir a 120 km/h per una autopista i els cotxes avui corren molt i son molt segurs. Tot plegat fa que patim més per no perdre punts del carnet de conduir que no pas per no tenir un accident.
I cada dia juguem a la loteria concient o inconcientment, esperant que aquesta no ens toqui.
I seguim fent cotxes que poden anar a 240km/h i autopistes per on anar-hi, però després no podem passar de 80km/h per no contaminar. Tot plegat, bastant absurd!!!!

Els camions porten uns fantàstics tacògraf digitals on queda grabat tot allò que ha fet el vehicle, hores de conducció, parades, velocitat a cada moment. I si ho instal·lessim en els cotxes????

Optimisme

Doncs ahir al vespre va apareixer el President per la televisió i ens va dir que teniem que tirar endevant amb optimisme, que de res val lementar-se de tot el que està passant......
Ja sé que tots ho sabem, però deixeu-me fer un resum de situacions viscudes derrerament:
Les rodalies ferroviaries que no funcionen (les de Renfe i les dels ferrocarrils de la Generalitat), el greuge comparatiu dels peatges més el colapse d´autopistes en dies senyalats, hospitals que se´ns cremen, aeroport desbordat i sense poder agafar un trist vol intercontinental, apagades de llum a Barcelona, sequera, ..... Fins i tot el Barça perd a casa amb el Madrid (no passa gaire sovint) i com sempre, la selecció només pot jugar partits de costellada.....
La mediocritat s´ha instal·lat a casa nostre. Potser és sencillament que som una generació mediocre. I és que els que ara estem voltant els 40, amb una mica de sort serem la primera generació que no patirà una guerra o els resultats d´aquesta. Ho hem tingut quasi tot i es viu molt bé sense problemes. per què busca´ls?? Mentres poguem pagar l´hipoteca a final de mes...

Però hem de ser optimistes diu el President i treballar de valent per tirar endevant.

És cert, si després de 300 anys encara som, ja és una victòria. Siguem doncs optimistes, però recordant que estem molt lluny encara de ser del tot.......

Presentació

Bon dia a tothom.

Avui m´he decidit a crear aquest blog que ja feia dies portava al cap.
L´eix transversal és una via que atrevessa el nostre pais des del centre cap norest, i que per qüestions professionals cada dia haig de conduir-hi un bon tros. Dedicar tres hores a anar i tornar de la feina dona temps per escoltar notícies, música, veure paisatges que canvien d´un dia a l´altre i sobre tot, a pensar bastant. Doncs he volgut aprofitar el nom d´aquesta via per titolar aquest blog on vull transmetre aquests pensaments, sentiments, sensacions, etc, que van passant pel meu cap tot fent kilòmetres.
No hi haurà cap tema concret, però veureu que el país i la seva situació, sensacions que em venen en alguns moments i moltes vegades comentaris sobre el Barça (una de les meves passions) ompliran aquestes pàgines.

Bé, espero que algú en tregui profit, per poc que sigui, del que aquí escrigui.

Benvinguts tots els que arriveu a llegir-me i gràcies per fer-ho.