Hillary

Avui ens llevem amb la notícia de la mort d´Edmund Hillary, el primer, juntament amb Tensing i sense saber si Mallory ho va fer abans, d´arribar al cim de l´Everest. Sigui com sigui, el que sí és cert és que tant ell com el sherpa Tensing van ser els primers en pujar-hi i baixar-ne vius.
Jo que he fet una mica de muntanya i a través de la lectura he pujat l´Everest i moltes altres muntanyes per totes les seves cares, he sentit aquesta mort. quan jo vaig neixer feia escassament una década que s´havia arribat al cim de l´Everest, no era pas un fet habitual això de pujar vuit mils. Als 70 i 80, les expedicions a l´Himàlaia eren sonades i des d´aquí, els adolescents com jo seguiem les aventures d´en Pons i companyia i somniavem en ser Reynold Messner. El viatge a Nepal, les llargues marxes d´aproximació fins al camp base i l´ascensió al cim, amb els campaments d´alçada, els mals de muntanya i l´èpica del cim em feien somniar en poder-hi anar algún dia. No he passat del Mont Blanc però he disfrutat de valent de la muntanya.
Però em sembla que ara ha canviat una mica. El romanticisme del cim, de la cordada, ha desaparagut. Les marques, els temps i els records han arribat a un món que fins principis dels 90 no era competitiu. Ara hi ha records de pujar un cim o de fer cims encadenats amb el menor temps possible. No sé, potser té la seva gràcia, però si no pots ni parar-te a veure el paisatge, a menjar-te l´entrepà mentres reposes una mica o gaudeixes de les vistes del cim perqué el rellotge apreta, no li veig el sentit a fer muntanya.
Per si de cas, als meus fills procuro ensenya´ls-hi la part romàntica de la muntanya, per si un dia ja no queden Hillarys al món per poder-ho explicar.